LA REPRESA DE LA BANDA: SIMÓ ARASA I TORRENS

El 1944 es va fer càrrec de la direcció de la Banda el mestre Simó Arasa i Torrens ( la Sénia, 21-6-1917). Havia començat els seus estudis de música als sis anys amb el mestre Esteller i amb la seva filla, Guadalupe Esteller. Quan parla d'aquells temps, ressalta la gran capacitat que tenia la filla del mestre per ensenyar música.
Va ser un alumne espavilat. Als set anys ja aprenia a tocar un flautí de fusta de cinc claus. El seu pare, ferrer d’ofici, també era músic i tocava el trombó a la Banda. La seva sortida a la Banda va ser matinera. Als nou anys ja hi tocava el flautí i la flauta. També ho feia a l’orquestra del mestre Esteller al Club. Com que el seu pare havia estat fundador del Centre Obrer, la família li va recriminar que actués al Club “però per les característiques del meu instrument no encaixava en l’orquestra del Centro i no m'hi van voler”, ens diu.
Amb dotze anys va començar a impartir classes a la resta d’alumnes de l’escola a casa del mestre Esteller. La família Arasa vivia unes cases més avall, al mateix carrer. Ens explica que anaven a cantar la lliçó amb el que anomenaven un missal, un llibre gran damunt d’un faristol que el menut Simó Arasa cantava i els seus companys repetien. El mateix Simó Arasa recorda les hores que es passava assajant amb el flautí i com va cridar l’atenció d’un pintor d’Ulldecona que pujava a treballar a la Sénia, el Sr. Vicent Aubá, que després dirigiria la Banda de Música d’Ulldecona i l’Orfeó Ulldeconenc. Amb dotze anys (1929) el seu pare li va comprar una flauta travessera marca Julliot a Casa Lluquet de Valèn-cia, en un viatge que va fer amb el mestre Esteller. L’instrument va costar llavors 400 pts. Avui en dia encara està en un perfecte estat de conservació i amb ella han començat a aprendre molts músics de la Banda de diferents èpoques.
Les característiques de la seva família i dels temps que corrien van fer que hagués de començar a treballar de molt jove en una de les fàbriques de la població. Simó Arasa va començar d’aprenent a la fàbrica de pinzells de Ricardo Garcia. L'any 1932, als quinze anys, la seva vida professional va fer un gir important. Va marxar a treballar a Amposta i ingressà a la Banda Unió Filharmònica. Recorda amb gran orgull la primera peça musical que allí va assajar en arribar, el solo de flauta del Bolero, de Ravel. El director d’aquesta banda ampostina era fill d’un ferrer de Santa Bàrbara que coneixia el pare del mestre Simó Arasa. El 1930, el director de la Banda de la Lira Ampostina, exmúsic militar, li va oferir d’integrar-se en una orquestra de vent i corda per interpretar sarsuela, amb músics de les dues bandes ampostines. D’aquesta manera la seva carrera musical s’anava encaminant a poc a poc. El 1935 ja disposava d'un carnet de l’Associació Professional de Músics de la Província de Tarragona.
La Guerra, però, va tallar aquest procés. Va fer-la a l’exèrcit republicà, destinat a intendència a Cuenca. Allí va conèixer el director de la Banda Municipal, que l’animà a formar-ne part i a estudiar música amb ell. Gran part de la seva formació musical serà, però, autodidacta. Després és destinat a València. En acabar la Guerra va estar com a presoner durant tres mesos a Manises, en uns antics forns de ceràmica amb unes condicions molt dolentes. Com que el seu pare estava tancat a la presó, es va lliurar d’anar a un camp de treball com molts altres presoners i de fer un llarg servei militar. Tornà a la Sénia l’any 1939. Va trobar una Banda amb molt pocs músics. S'hi va integrar tocant el saxofon alt.
L’any 1944 es vol donar un nou impuls a la societat musical. Ricardo Tolosá, músic i regidor, i l’alcalde, Jaime Sabaté, li proposen fer-se càrrec de la direcció de la Banda. Amb l’ajuda de l’alcalde intenta entrar al Cos de Directors de Bandes de Música de la Direcció General d’Administració Local. No ho aconsegueix perquè és encara massa jove. Tenia només vint-i-dos anys.
Aquests anys van ser de molta activitat. A més de la direcció de la Banda, funda, amb d’altres músics, la famosa orquestra Rio Verde, en al·lusió al riu de la Sénia. Hi tocarà fins a principis dels 50 quan, per una malaltia pulmonar que el té al llit set mesos, la va haver de deixar. En aquest temps rep les visites del Sr. Ramon Solé Gisbert, que li porta una poesia i li demana de posar-li música. Es tracta de la lletra de La Senienca. La música s’estrena el 1951, però l’autor de la lletra malauradament no podrà sentir-la cantada abans de morir.
Els anys 1952 i 1953 participa amb la Banda en un certamen que s’organitzava a Tortosa per les Festes de la Cinta. El setembre de l’any 1952 s’obté un Segon Premi de la Segona Secció. També participa activament com a director musical en la companyia de sarsuela Cau d’Art, que es forma a la Sénia als anys 50. Malgrat que la seva activitat musical era intensa, no li permetia viure i mantenir la família. És per això que compagina les feines de director de la Banda amb la professió de botiguer i representant. Als anys 60 participa activament en el procés de creació de la Agrupación Cultural y Deportiva, nova entitat que, a partir de 1969, integra la Banda. Una sèrie de circumstàncies familiars doloroses –especialment, la recent mort del seu fill Jordi i la delicada salut de la seva dona– fan que accepti l’oferta de dirigir la Banda de l’Aliança de Vinaròs, que passava per un moment de crisi en haver-se quedat sense director.
Simó Arasa va fer, també, feines de composició. Destaca, pel seu contingut emocional, la sardana La Senienca, que ha estat declarada himne del poble. A la dedicatòria de la partitura original hi diu: “Dedicada particularment a la Sra. Ester Ferré de Garcia i molt cordialment a tots els seniencs com energies d’amor i vitals de llur poble nadiu." També és autor d'altres sardanes com Cau d’Art (1949), dedicada a la companyia de sarsuela del mateix nom; Hermínia (1951); Maribel (1961) i Festes de Sant Bartomeu. En aquesta primera etapa al capdavant de la Banda també va compondre pasdobles com Jordi Arasa Querol (1949) i obres com Preludi per a flauta (1946).